Hi havia una vegada…el Juanito tocanassos
Resulta que un amic em volia sorprendre i em va portar a Sitges a donar un tomb. Mig matí. Poca gent. El mar en calma. Dia clar. Primera cita. Al migdia arribem davant l’església de Sitges. Hi ha un espectacle a la bibloteca Santiago Rusiñol, però no sap de què va (aquest matí abans de sortir de casa ha fet una cerca de l’agenda de Sitges, i ha tobat una activitat de la Mon Mas, titulada Dimoni Banyut Tururut). I buscant al google, ha vist que aquesta contacontes, de vegades, explica contes eròtics. És aquí on actua la Mon Mas? Sí, al tercer pis, a l’espai infantil. Com? Sí, la Mon Mas actua dintre del cicle L’hora del conte. Ell, vermell com un tomàquet. Ejem. Què fem, Rosa? Ens quedem? O et fa vergonya quedar-te, sense portar canalla com a excusa? Vergonya, jo? M’encanta que m’expliquin històries! Doncs ja ens veus, els dos ganàpies asseguts a les cadiretes, darrera de tot, intentant passar desapercebuts. Però, ai làs! Resulta que la Mon té un vestit estampat com el meu, i ve cap a nosaltres per dir-m’ho i donar-nos unes estrelletes de paper. L’escenari s’omple de nenes i nens que interpreten els personatges dels contes: la nena sense nom, el ratolí, el rei, el soldat, el vent, la muntanya, el cuc o la papallona. A la taula del costat, un avi llegeix el diari com si l’espectacle no l’importés gens ni mica. Li sona el mòbil i surt a fora. Quan torna, segueix llegint. Fins que la Mon explica el conte del Juanito tocanassos, un nen que tenia la dèria de tocar els nassos a tothom, i sobretot els de la gent més important. Quan la Mon, transformada en Juanito tocanassos, comença a tocar nassos, i l’avi es veu obligat a cedir el seu per seguir la comèdia, vet aquí que es produeix una transformació inesperada, màgica, diria jo. L’avi s’oblida del diari, es deixa caure les ulleres sobre el nas, i riu que riuràs amb els darrers minuts de l’espectacle. Talment com una criatura. Com nosaltres.
P.D. Aquest és el correu de la Mon, després de conèixer l’anècdota: jajajjajjja! ke bó! boniiisssim. Ostres, ni tret d’un conte d’en Monzó. jjajajjjajjaja! Sí, explico contes eròtics, però el cas és que normalment ho fem al vespre, a la hora “X”, sense canalla pel mig, no-fos-cas! Ja t’ho farè arribar i així vens amb el teu amic. jjajjjajaja!
Rosa Vendrell
el 3 de vuit.cat